El comunisme i els serveis públics
Paul Lafargue

En aquest moment hom prova de fabricar un comunisme per l’ús dels burgesos: és ben modest; s’acontenta amb la transformació de certes indústries en serveis públics; per damunt de tot és poc compromès; al contrari, aplegarà un bon nombre de burgesos.

Hom els diu, vegeu la posta, és un servei públic comunista, que funciona admirablement en profit de la comunitat, i a ho fa més barat que no podria si se la confiàs a una companyia privada, com era el cas anteriorment. El gas, el ferrocarril metropolità, la construcció d’habitatges obrers, etc., haurien d’esdevindre ells també serveis públics. Funcionarien en profit de la comunitat i beneficiarien principalment als burgesos.

En la societat capitalista la transformació de certes indústria en servei públic és la darrera forma d’explotació capitalista. És perquè aquesta transformació presenta avantatges múltiples i incontestables als burgesos, que en tots els països capitalista hom veu les mateixes indústries esdevingudes serveis públics (exèrcit, policia, posta, telègrafs, fabricació de moneda, etc.).

Certes indústries monopolitzades, lliurades als apetits de les companyies particulars, esdevenen instruments d’explotació de les altres categories de la classe burgesa, tant potents que pertorben tot l’ordre burgès.

Vet ací uns exemples: els telègrafs elèctrics, des del llur inici a França, foren indústria de l’Estat; l’interès polític del govern ho exigia. A Anglaterra i als Estats Units, on aquest interès polític no existia, foren establerts per companyies privades. El govern anglès els hagué de rescatar en interès de tots i especialment dels especuladors, que, amb el rescat, trobaren el mitjà de pescar beneficis escandalosos. Als Estats Units, els telègrafs són encara indústria privada: els monopolitzen una banda d’especuladors que regenta tota la premsa del país. Aquests especuladors no comuniquen despatxos telegràfics més que als diaris que tenen infeudats i que els paguen una taxa tan feixuga que molts diaris, en no poder satisfer-la, passen de notícies telegràfiques. A Amèrica, les notícies telegràfiques són la part més important dels diaris, i en privar-los se’ls condemna a malviure i a morir. En aquesta República republicana, que els liberals prenen per l’ideal dels llurs somnis més enardits, la llibertat de premsa és a mercè d’un grapat d’especuladors, sense força governamental i sense responsabilitat, però que detenen els telègrafs.

El monopoli dels ferrocarrils és tan exhorbitant que una companyia pot arruinar a plaer una indústria o una ciutat amb tarifes diferencials, tarifes de favor. El perill al qual es troba exposada la societat per la possessió individual dels mitjans de transport és tan ben sentit pels burgesos que a França, a Anglaterra, als Estats Units hi ha burgesos que, en interès propi, demanen de transformar el ferrocarril en servei públic. Abans fins i tot que aquesta transformació siga acomplerta, l’Estat, en interès dels industrials i dels propietaris immobiliaris pressionats pels reis del railway, ha hagut d’intervindre en la fixació de preus, i establir quaderns de recàrregues. Per bé que aquesta manera de controlar l’acció de les companyies no siga gaire eficaç, és una ingerència de l’Estat en una indústria i és un estatge de la seva transformació en servei públic. En la societat capitalista una indústria privada no esdevé servei públic més que per servir millor els interessos de la burgesia: els avantatges que en rep són de diferent natura. Parlàvem dels perills socials que presenten certes indústries abandonades a l’explotació individual, perills que són despareixen o són atenuats considerablement des que l’Estat els dirigeix. Però n’hi ha d’altres.

L’Estat, en centralitzar les administracions disminueix les despeses generals, fa el servei amb una despesa menor. Hom acusa l’Estat de pagar tot més car que els industrials privats; no obstant, això no és pas sempre el cas quan es tracta de l’establiment de vies de comunicació, una de les empreses més difícils i més complicades de la indústria moderna: així els tramways que s’han construït a França, tret de rares excepcions, han costat una mitjana de 250 a 300 mil francs per quilòmetre de línia fèria per despeses de primer establiment; el ferrocarril d’Alais al Roina, ha menjat per quilòmetre de líniea fèrria una suma de vora 700.000 francs. El senyor Freycinet, que no és pas un dirigents burgès per les prunes, ha establert amb dades positives que l’Estat podria construir ferrocarrils a raó de 200.000 francs per quilòmetre.

L’Estat pot doncs disminuir sensiblement els preus dels serveis públics que explota. Són els burgesos els qui es beneficien d’aquesta reducció, perquè són ells especialment els qui els usen. Mentre que els obrers no se serveixen de la posta més que una o dues vegades l’any, hi ha cases comercials i industrials que expedeixen de deu a vint lletres diàries.

Els serveis públics esdevenen pels polítics un mitjà d’encaixar les llurs criatures i de donar bones i grasses sinecures als gendres de la burgesia. El senyor Cochery, per exemple, ha acordat les places lucratives de la posta a orleanistes, entre d’altres al fill del senador Laboulaye, l’home del tinter.

Els militants del partit obrer poden, i ho han de de fer en les polèmiques contra els publicistes i els polítics de la burgesia, servir-se d’aquesta transformació d’indústries anteriorment privades en servei públic, per mostrar com els mateixos burgesos són menats per la força de les coses a atacar els llurs propis principis, que demanen que la societat representada per l’Estat no deixe cap indústria a la iniciativa privada; però no han de desitjar ni encara menys reclamar la transformació de noves indústries en serveis públics, i això per diverses raons.

Perquè és de l’interès del partit obrer, d’enverinar els conflictes que esberlen la classe burgesa, en lloc de cercar d’alleugerir-los; aquests antagonismes activen la desorganització de la classe regnant; perquè els obrers de l’Estat no poden com els obrers de la indústria privada fer vagues i entrar en lluita amb els llurs explotadors.

L’única raó socialista que hom podria avançar per aquesta transformació és que potser simplificaria l’obra d’expropiació revolucionària del partit obrer. Ho examinarem en la propera Egalité.

En la darrera Egalité déiem que l’única raó socialista que hom podria donar per reclamar la transformació de certes indústries privades en serveis públics administrats per l’Estat o la comuna, seria que aquesta transformació simplificaria l’obra d’expropiació revolucionària que hauria d’acomplir el partit obrer, amo del poder. Aquesta raó no se sosté pas dreta. Els bons costats d’aquesta transformació serien lluny de compensar els nombrosos perills que presentaria i que ja hem esmentat breument.

El primer gran esforç revolucionari del partit obrer serà d’emparar-se del poder central; mentre aquesta plaça forta de la burgesia no siga conquerida, totes les reformes obreres seran refusades, fins i tot les més urgents, o si són acceptades, ho seran tan tèviament que seran il·lusòria i no resultaran en res més que benefici de la classe capitalista.

Amb la classe burgesa expropiada del poder polític, el partit obrer podrà començar l’expropiació econòmica: els qui reclamen la transformació de certes indústries privades en serveis públics fins i tot en la societat capitalista diuen que la tasca del partit obrera seria menys feixuga, ja que la burgesia ja es trobaria expropiada d’una part de l’utillatge nacional. – Però no.

Els grans organismes de comunicació i de crèdit, com els ferrocarrils, la Banca de França, el Crèdit immobiliari, etc., que hom voldria veure caure en les mans de l’estat són ja tan admirablement centralitzats, que per emparar-se hom no hauria més que donar un colp de peu als llurs directors, de cremar alguns llegalls de papers. Serà tan fàcil de prendre possessió de la Banca de França i de les seves sucursals de província, com l’oficina central de la posta del carrer Jean-Jacques Rousseau i de les oficines de províncies. No caldrà més que enviar quatre homes i un caporal, i tancar amb pany i forrellat els alts funcionaris per paralitzar les llurs intrigues i obtindre resenyes si cal fer-se sentir. Seria el mateix pels ferrocarrils. Sota la Comuna caldria veure com el senyor Rothschild i tots els grans senyors del Railway quedaven bocabadats i es feien petits quan parlassen a un delegat de la Comuna. Seria un plaer veure-ho. En sé quelcom.

La transformació en serveis públics no facilitaria en res l’obra revolucionària, sinó que donaria lloc a tripijocs financers i a una dilapidació paorosa del Tresor públic. En la segona Egalité i a la Revue socialiste he assenyalat alguns dels robatoris escandalosos de diners públics realitzats amb el rescat de petites línies de ferrocarril. Tots els ensarronadors polítics, els Gambetta, els Freycinet, els Wilson, que han obert boca amb el rescat de petites línies, demanen el rescat de grans línies fèrries.

Per bé que a un grau inferior, l’expropiació de grans organismes de producció (alts forns, miners, filatures, telers, etc.), serà encara quelcom fàcil. No es tractarà més que de substituir i engarjolar si cal alguns patrons, directors, administradors. Però l’expropiació no és més que una part de la tasca històrica del partit obrer.

Tots els qui fan socialisme d’estat, és a dir que demanen la transformació de certes indústries en serveis públics administrats per l’estat o la comuna no s’ocupen de res de la sort dels obrers que hi treballen: si fins i tot admetessin que voldrien millorar-ne la sort, ho podrien fer? – Si ho poden que ho proven, que comencen per pal·liar la dura situació dels treballadors de la posta, de tabacs, del ferrocarril, de les forges de l’estat – Els tallers de l’estat i de la comuna són presidis tan paorosos, si no més, que els tallers privats.

Els treballadors hi són explotats amb més rapacitat que en els tallers privats: els encorba una autoritat més potentment jerarquitzada; no poden coalitzar-se ni fer vaga. – No podria ser altrament, ja que l’estat i la comuna no són més que representacions oficials de la classe capitalista.

Però el poder revolucionari que nacionalitzarà els instruments de treball arrencats a la classe capitalista haurà de vetllar per l’interès general de la societat, servida per les indústries nacionals, i a l’interès particular dels obrers que les explotaran.

Suposam que el partit obrer hagués enviat el senyor Rothschild a cercar a Jericó els orígens dels seus ancestres i que s’hagués emparat dels ferrocarrils del Nord; suposam que si no volgués o no pogués establir des del primer any la gratuïtat dels transports, podria aproximadament establir així els seus comptes:

-  Per cada 100 francs d’ingressos del ferrocarril del Nord, 10 francs es consagren a l’ús de material i en despeses generals; 60 francs són absorbits pels salaris dels obrers i dels empleats; 30 francs són distribuïts entre els accionistes i els obligacionistes. - En haver estat suprimits els accionistes i els obligacionistes, el govern revolucionari podria fer tres parts d’allò que s’embutxacaven sense fer res, un terç ho deixarien als obrers, un terç s’empraria a disminuir el preu dels transports, el darrer terç el prendria l’Estat a fi de substituir els impostos.

Així doncs, el govern revolucionari podria augmentar immediatament de prop de 16% els salaris dels obrers i dels empleats. Hauria de vetllar que els salaris fossen distribuïts altrament de com ho són avui, menys un administrador o alt funcionari, que fan menys i són més ben pagats. Per posar remei a aquest mal, no hauria més que deixar que els interessats es repartissen la suma que rebien proporcionalment als llurs serveis i talents. El govern revolucionari hauria de prendre garanties per a què els obrers als quals confia un instrument nacional presentassen totes les qualitats requerides pel seu bon funcionament, i a què no esdevingués un mitjà d’explotació de certes categories d’obres, com ha esdevingut amb els tallers cooperatius de la societat actual.

Aquest sistema d’explotació dels mitjans de producció nacionalitzats no serà més que un sistema transitori, imposat per les dificultats al mig de les quals el partit obrer s’haurà de debatre a l’endemà de la revolució: però entreveiem un període on les necessitats de consum i el poder de producció de la societat seran sàviament calculades, i així tant el consum com la producció seran gratuïts. No hi haurà llavors ni salaris, ni preu de mercaderies. La societat humana serà llavors tot just entrada en el període comunista.

Cal tindre tota la ignorància i tot el burgesisme d’un doctor possibilitat per donar com ideal comunista els serveis públics de la societat actual.

Le communisme et les services publics” - “L’égalité”, 25 juin et 2 juillet 1882

document-page http://www.marxists.org/catala/lafargue/comservpub.htm

[email_link]
[print_link]

català | | permalink. | Trackback URL.