Archivo F.X.

Pedro G. Romero
www.fxysudoble.org

L’Arxiu F.X., creat a finals dels anys noranta, és un fons documental en construcció que, segons el seu impulsor, Pedro G. Romero, “pretén establir les bases amb què, parafrasejant Jürgen Habermas, urbanitzar la província del nihilisme”. Per portar a terme aquest procés de requalificació, l’arxiu ofereix un mapa de taxonomies delirants que permeten llegir, en clau diferent, a través de la metonímia, l’erudició i el joc, el relat que narra el fi i la fi de l’art, fi com a finalitat i com a acabament; fi com a objectiu i també com a destrucció.

El corpus principal d’aquest projecte està format per un conjunt ingent d’imatges i d’altres documents audiovisuals que reprodueixen les accions més diverses d’iconoclàstia política anticlerical a Espanya. Aquests materials –en què es poden observar escultures espedaçades, teles acoltellades, estances cremades, temples desmuntats pedra per pedra, etc. – es classifiquen per mitjà dels noms d’estils, de moviments, de revistes, d’artistes i d’obres al voltant del que s’ha anomenat “avantguarda moderna”, des de la Comuna de 1871 fins a avui en dia, de Malevitch a Rothko, de Dadà als Situacionistes. A més, cada entrada de l’arxiu incorpora un seguit de textos que no només ajuden a datar l’esdeveniment històric en si –l’acció iconoclasta–, sinó que també contribueixen a establir associacions insospitades entre la imatge i el seu respectiu tesaurus. Així, doncs, en aquests escrits hi trobem els aclariments documentals sobre el succés i sobre qui el va copsar, a més de l’exposició dels detalls polítics, propagandístics i històrics d’aquestes instantànies, i les reflexions adjuntes dels projectes radicals que constitueixen l’índex de l’arxiu, especialment els que estan fortament connectats amb el document esmentat.

Quant al mètode rousselià, Foucault va escriure: “En el seu funcionament fonamental, les màquines de Raymond Roussel fan passar cada paraula pel moment absolut de l’abolició, per retrobar el llenguatge desdoblat de si mateix –i tanmateix semblant a si mateix– en una imitació tan perfecta que entre ella i el seu model només hi pot lliscar la fulla negra fina de la mort”. En aquest sentit, es podria dir que l’Arxiu F.X. funciona igual que aquests mecanismes lúdics, es reapropia per mitjà de l’activitat artística –des de la poesia més elevada fins a la cultura de l’entreteniment– d’una transcendència associada al ritual religiós, a la seva litúrgia més que no pas al seu sentit teològic.

Finalment, cal reproduir les paraules amb què el mateix Pedro G. Romero distingeix la significació adquirida per un llenguatge com l’iconoclasta:

“S’ha de remarcar, també, que fins a 1945 les arts empraven procediments iconoclastes per aconseguir, deslligant-se de funcionalismes socials i d’aturades institucionals, no només una autonomia plena, sinó també expandir-se vers tots els camps del saber i de la pràctica social, incidint especialment en els àmbits d’allò comunitari”.

En un paisatge com l’actual, en què la imatge ha esdevingut el principal capital simbòlic de l’imaginari social, era previsible que la iconoclàstia –des dels Budes bessons de Bamiyan fins a les Torres Bessones de Nova York, des de la crema de banderes nacionals fins a la incineració de les efígies dels líders polítics, des de les punk de la rebel·lia juvenil fins als nous ídols caiguts de les multituds– es constitueixi en el gest polític per antonomàsia, amb tota la seva violència”.

Els treballs presentats per l’Arxiu F.X. dins del projecte La comunitat inconfessable s’articulen al voltant d’una línia d’anàlisi oberta recentment amb el títol Una economia zero. Aquesta indagació fixa les seves investigacions a documentar el camí de secularització que ha transformat uns credos religiosos i els seus rituals en el que coneixem com a economia política, tenint en compte, especialment, els transvasaments que certs processos d’iconoclàstia han desencadenat. Per tot això, la proposta que l’Arxiu F.X. ha desenvolupat per a la presentació a Venècia posseeix una arquitectura semàntica que es fonamenta en tres conceptes diferents –diners, comunitat i saber–, que constitueixen, en si mateixos, un camp autònom en què tenen lloc les relacions internes i els intercanvis de sentit.

En el primer d’aquest conceptes es podria situar la reedició de sis mil exemplars de la moneda de la Cooperativa Mútua Catòlica de Manlleu (Barcelona), confiscada pel Comitè Municipal i que, més tard, el 1937, durant la Guerra Civil, les institucions i entitats popular catalanes van posar novament en circulació després d’esborrar-ne mecànicament del revers, una a una, la paraula “Católica”. A l’entorn del significat simbòlic d’allò monetari, també es presenta el Tesaurus Pesseta, que s’articula a partir d’una col·lecció de bitllets que, durant la Guerra Civil, van emetre diverses institucions i entitats populars catalanes. Aquests diners expressaven una dessacralització total del territori, ja que batejaven de nou les localitats on foren encunyats, i s’escrivia, així, una cartografia de topònims mancats de la protecció religiosa. Finalment, en aquest primer apartat de treballs, l’Arxiu F.X. ha creat la proposta sonora Las lamentaciones, que investiga les equivalències de l’economia a partir de l’associació entre expressió oral i unitat monetària mínima, és a dir, el costum antic de comptar, que s’hi mostra com a narració i quantificació pecuniària al mateix temps. Per a aquest projecte s’han utilitzat fragments d’El mercader de Venècia de William Shakespeare, un clàssic en què apareixen, potser per primera vegada, els equivalents financers de la banca i la novel·la, no només com a gèneres imperants del nou ordre modern, sinó també com a exemples d’una actualitat biopolítica paradoxal: cossos afectats violentament per la circulació global del capital.

Pel que fa a l’exploració de la noció de comunitat, hi trobem el treball epistolar Las correspondencias, que prosseguint la reflexió sobre la comunicació i l’intercanvi comercial, relaciona tota una comunitat de ciutadans de Venècia per mitjà de cartes (“bitllets”) que es dirigeixen anònimament els uns als  altres i on s’anuncien notificacions imprevistes, deutes, reflexions, quantificacions, retrets i, com en qualsevol correspondència –com diu Ezra Pound– “mals d’amor”. En aquest mateix camp del sentit d’allò comú, cal situar el desenvolupament de l’aplicació d’edició de la web www.fxysudoble.org, que, a més d’actualitzar els continguts digitals de l’Arxiu F.X., reforça els vincles del projecte La comunitat inconfessable amb Georges Bataille, André Mason i la “conxorxa” de Tossa de Mar sobre la fundació de la revista Acéphale, punt de partida d’aquest nova genealogia del comunisme que planteja Blanchot.

Paral·lelament a aquests materials, s’ha desplegat un conjunt de coneixements agrupats entorn de dos projectes diferents: un butlletí que dóna continuïtat a la col·lecció començada en ocasió de la Biennal de Tessalònica el 2007 i que, en aquest cas, investiga les vinculacions entre economia, treball i iconoclàstia, utilitzant com a eix teòric el “deute” que l’Arxiu F.X. té amb el pensament italià i, d’altra banda, l’ampliació del Tesaurus Oikonomia mitjançant entrades noves que constitueixen la base del projecte Una Economia Zero.

[email_link]
[print_link]